Quan es produeix un infart de miocardi, la sang deixa de circular i de nodrir correctament les cèl·lules del múscul cardíac. El cor perd força per bategar a causa de la mort de les cèl·lules de l’àrea lesionada, que han deixat de rebre sang des de les artèries coronàries.
Com a conseqüència de la mort cel·lular, es genera una cicatriu permanent no contràctil, que afecta la capacitat de bategar del cor. En els casos extrems, on el mal és molt extens, el pacient pot arribar a necessitar un trasplantament de cor. Tot i això, és més freqüent que quedi una cicatriu residual que dilata el cor i fa que el pacient evolucioni cap a insuficiència cardíaca. Aquest fet, segons la gravetat, pot condicionar la capacitat per dur a terme activitats de la vida diària, així com la qualitat i l’esperança de vida.
Recuperar part de la força per bombar la sang és un dels objectius que persegueix el grup de recerca ICREC (Insuficiència Cardíaca i Regeneració Cardíaca) de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol (IGTP).
Una de les aproximacions per aconseguir-ho són les noves teràpies basades en laplicació de cèl·lules mare i enginyeria de teixits per afavorir la regeneració de teixits danyats. Un dels reptes ha estat trobar la manera més òptima d’introduir les cèl·lules mare a la zona de l’infart. Estudis previs havien demostrat que, a l’administració directa mitjançant injeccions dins del mateix miocardi o per via intravenosa, les cèl·lules morien abans de poder promoure beneficis o es dirigien inespecíficament cap a altres òrgans que no eren el cor.
Per aquest motiu, els investigadors del Germans Trias han buscat la manera d’incorporar les cèl·lules dins una matriu de pericardi, actuant com a vehicle, que permet aplicar les cèl·lules que conté directament sobre la zona infartada.
Així, van desenvolupar el PeriCord, un bioimplant format per pericardi humà descel·lularitzat i enriquit amb cèl·lules mare mesenquimals procedents de cordó umbilical en col·laboració amb el Banc de Sang i Teixits de Barcelona (BST). Els investigadors van batejar-lo amb el nom de PeriCord, en honor als dos components que el formen: el pericardi i el cordó umbilical, i és un producte d’enginyeria de teixits.
El PeriCord està constituït per una membrana que procedeix de pericardi d’un donant de teixits que el BST ha descel·lularitzat i liofilitzat. Després, ha estat recel·lularitzada amb aquestes cèl·lules mare de cordó umbilical. Un cop al quiròfan, els cirurgians fixen el bioimplant generat al laboratori a la zona del cor afectada del pacient, recobrint la cicatriu que havia deixat l’infart.
A finals del 2018 es va aconseguir l’aprovació definitiva del PeriCord per a l’ús humà per part de l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS) i la primera intervenció d’aquesta nova teràpia es va fer el 2019 dins d’un assaig clínic anomenat Periscope per demostrar-ne la seguretat clínica.
El medicament s’elabora a les sales blanques de teràpia avançada del BST, i s’implanta als quiròfans de l’Hospital Germans Trias. A l’estudi s’han inclòs 12 pacients candidats a bypass coronari, dels quals 7 s’han tractat amb bioimplants i 5 sense, per comparar els resultats amb un seguiment a llarg termini de 3 anys. Els pacients inclosos a la teràpia són persones que han patit un infart i tenen una qualitat i esperança de vida reduïdes i s’aplica el PeriCord aprofitant la intervenció de bypass coronari.
Declaracions del Dr. Antoni Bayés, investigador del grup ICREC i primer autor de l’article:
“Aquest assaig clínic pioner en humans arriba després de molts anys d’investigació en enginyeria de teixits, representant un tractament molt innovador per als pacients que tenen una cicatriu al cor com a resultat d’haver patit un infart” referint-se al PeriCord. És molt satisfactori pensar que “gràcies als donants, aportem una nova eina terapèutica que pot millorar la qualitat de vida del pacient”, afegeix. “Ha estat un llarg camí des de les primeres proves preclíniques”, explica Bayés.
L’estudi fase I ha demostrat la seguretat d’aquest medicament nou en el marc de l’infart de miocardi. A més, s’ha vist que és un medicament amb una excel·lent biocompatibilitat, minimitzant radicalment el risc de rebuig i garantint que el cos el tolera perfectament. De l’altra, s’han observat unes propietats antiinflamatòries, que obren la porta a aplicacions més àmplies en patologies on hi ha inflamació.
